Camí dels seus vuitens JJOO

No sap ni els títols que té. I no és broma. “Tinc un Excel a casa…”, s'excusa innocentment un ésser humà exemplar. Positiu, pròxim, empàtic i competitiu com pocs en el món, Ricardo Ten Argilés (València, 11 d'agost de 1975) va camí dels seus vuitens jocs paralímpics.

Després de ser el banderer espanyol en els de París, on als seus quasi 49 anys va aconseguir tres medalles més -un or, una plata i un bronze per a un total d'11 en el seu palmarès, 7 en natació entre Atlanta 1996 i Londres 2012, i 4 en la seua posterior etapa com a ciclista-, el cercle semblava tancar-se de manera perfecta… però segons sembla, no té intenció de parar.

El mes d'octubre passat, a Rio de Janeiro, va guanyar tres ors i una plata més en els Mundials de Paraciclisme en Pista, per a aconseguir els 20 mallots irisats en la seua carrera i les 35 medalles en mundials, més 30 en Copes del Món… i estem parlant només del seu palmarès com a ciclista, ja que com a nadador va obtenir centenars de títols i medalles -olímpiques, nacionals, internacionals…- durant més de dues dècades com a professional abans de fer el salt al ciclisme en el 2017.

La derrota de la discapacitat

Quan als 8 anys, jugant prop de sa casa, va tocar un cable d'alta tensió, la seua vida va canviar per sempre. Va perdre els braços i la cama esquerra, i el 75% del seu cos va patir greus cremades. Però el que per a molts haguera sigut un drama insuperable… per a Ricardo va suposar l'oportunitat de demostrar que estem davant un ésser humà excepcional.

Amb l'afecte i el suport constant de la seua família i, sobretot, una fortalesa mental extraordinària, Ricardo va trobar en l'esport un mode de vida a través del qual derrotar qualsevol discapacitat. Avui, als seus més de 50 anys, no sols és una llegenda viva de l'esport espanyol, sinó que, a més, continua fent vida normal amb una naturalitat que impressiona.

“L’hora del campió”

“Sempre em pregunten si conduïsc”, fa broma mentre es lleva la jaqueta amb una facilitat esbalaïdora l'home que va reaccionar amb un somriure al regal polèmic d'un rellotge després de la seua victòria en el Mundial de Glasgow 2023. “Quina hora és?”, li preguntaven en una publicació que va pujar a les xarxes sobre això. “L'hora del campió”, va respondre un Ricardo que sí, porta rellotge en el seu monyó esquerre. I sense cap problema.

Exemple i referent per a moltíssimes persones, Ricardo, que va passar milers d'hores entrenant a la piscina de la Universitat Politècnica de València (UPV), torna ara a la que durant tant de temps va ser la seua casa per a liderar la UPV Paracycling Team, un nou pas més en l'aposta de la politècnica valenciana per la integració i el reconeixement al talent.

“Per a mi, serà un orgull defensar els colors de la UPV”, afirma sense dubtar el campió de tot. L'orgull és nostre, Ricardo, de compartir-los amb tu. Sens dubte.

Notícia en UPV TV
Descarrega arxiu