Un Grammy llatí... amb segell UPV

El 13 de novembre passat, al costat de noms com Enrique Bunbury, Raphael, Alejandro Sanz, Bad Bunny, Karol G o Gloria Estefan, el món de la música va reconèixer amb un Grammy llatí, en la categoria de millor àlbum instrumental, Rafael Serrallet, doctor en Música per la Universitat Politècnica de València (UPV).

Encara assimilant el seu merescut èxit, el guitarrista valencià ens atén agraït a tota la gent que l’ha ajudat a aconseguir un reconeixement que molts ni s’atreveixen a imaginar.

Fa anys, Serrallet gaudia i aprenia en la UPV. Ara, amb un Grammy davall del braç, continua el seu camí, socialment compromès, a la recerca de nous reptes.

- UPV: Ja ha passat un mes del moment en què es fa el silenci en el Mandalay Convention Center de Las Vegas, s’obri el sobre i se sent, després d’uns segons que degueren fer-se eterns… “Y el canto de todas”. Ja s’ho creu?

- RAFAEL SERRALLET: Doncs no, encara em pareix que ha sigut un somni. És impossible descriure l’allau de pensaments que se’m van amuntonar al cap durant aquells segons eterns.

- UPV: Durant el discurs, visiblement emocionat, va citar Víctor Hugo perquè fora la música la que posara les paraules, què va sentir en aquell moment?

- RAFAEL SERRALLET: Una emoció immensa. Curiosament, no estava nerviós; la meua preocupació era poder parlar sense esclafir a plorar. Tot ocorre tan de pressa en l’escenari que a penes pots processar res, però l’emoció estava a flor de pell…

- UPV: Gravada amb la Filharmònica de Kíev en ple context bèl·lic i dedicada a les compositores llatinoamericanes, la reivindicació de les quals promou, el compromís social del disc està fora de qualsevol dubte. Com sorgeix el projecte?

- RAFAEL SERRALLET: La llavor la va plantar Claudia Montero, compositora argentina establida a València. Va ser qui em va animar a pensar en un projecte per als Latin Grammy. Lamentablement, va morir abans que poguérem treballar junts.

Així i tot, la meua naturalesa sempre em porta a plantejar projectes que vagen més enllà de l’àmbit estrictament musical. Entenc la música com una eina de cooperació social, i és un compromís que tinc present en tot el que faig.

- UPV: D’aquestes històries d’oblit injust, hi ha alguna que l’haja marcat especialment?, alguna que crega que no pot deixar de destacar?

- RAFAEL SERRALLET: Qualsevol de les compositores del disc hauria tingut molta més visibilitat si les seues obres hagueren portat firma masculina. Si n’he de destacar una per proximitat, citaria la valenciana Josefina Robledo, una figura essencial per a la guitarra clàssica contemporània que, sorprenentment, és pràcticament desconeguda fins i tot en la nostra terra.

- UPV: Com es gestiona la gravació d’un projecte d’aquesta magnitud enmig d’un conflicte armat?, què ha sigut el més difícil?

- RAFAEL SERRALLET: En realitat, el procés va ser molt semblant al de qualsevol gravació: vaig enviar els arranjaments, revisàrem partitures, vaig parlar amb el mestre Khorovets i l’enginyer Volodymyr Punko, planificàrem assajos i sessions…

Tot i la guerra, la gent intenta viure amb normalitat. El més complicat va ser arribar al país, perquè no hi ha vols directes i s’ha de fer per terra. I, per descomptat, gravar amb la incertesa que no sonara cap sirena antiaèria.

- UPV: Per cert, parlant de reivindicacions. Amb el seu premi, li han eixit molts padrins. He llegit que és de Xirivella, d’Alzira, de València, de Torrejoncillo del Rey… quina és la seua verdadera història?

- RAFAEL SERRALLET: Em considere un ciutadà del món: porte la maleta i la guitarra darrere des de molt jove. Vaig nàixer a Xirivella, però mon pare és de Torrejoncillo del Rey (Conca), i estic molt orgullós de les meues arrels manxegues. Vaig passar allí tots els estius de la meua infància. Això d’Alzira no sé d’on ha eixit, ha de ser un error. També tinc un vincle molt especial amb Llíria, ciutat en la qual vaig ser professor durant uns quants anys i on mantinc grans amistats.

- UPV: El que no és discutible és el seu pas per la UPV, on va obtenir el doctorat en Música. Què recorda del seu pas per la politècnica valenciana?

- RAFAEL SERRALLET: En la UPV vaig descobrir el rigor de la investigació. Vaig tenir la sort d’aprendre de professors extraordinaris. Els meus directors de tesi van ser Salvador Seguí i Joaquín Arnau. Seguí era catedràtic del conservatori i em va donar una perspectiva musical del meu treball, però cada trobada amb el professor Arnau era una autèntica lliçó magistral: la seua capacitat per a relacionar diferents àrees del coneixement era inesgotable. Sempre aconseguia sorprendre’m i vaig aprendre moltíssim amb ell.

- UPV: Tornant a la cerimònia d’entrega dels guardons, hi va agrair als presents la creença en el somni que la música pot canviar el món. Com ajuda a fer-ho possible?, quina és la clau per a aspirar a això?, quin objectiu ha de marcar-se com a prioritari?

- RAFAEL SERRALLET: Estic convençut que fer música ens fa millors éssers humans. Una de les qualitats essencials per a fer música és escoltar, i més enllà de les certeses que escoltar música clàssica enforteix la plasticitat del cervell, activa l’atenció, etc., per a mi, la capacitat d’escoltar profundament que s’aprèn en fer música és fonamental, i estic segur que serviria per a resoldre molts conflictes. La música ens ensenya a escoltar i a conviure.

- UPV: Finalment, vull preguntar-li pel futur. Una vegada aconseguida la glòria amb un premi d’aquesta magnitud, quin és el següent repte?, què il·lusiona ara mateix professionalment a Rafael Serrallet?

- RAFAEL SERRALLET: Tinc diversos projectes en les pròximes setmanes, com una gira a l’Aràbia Saudita, però també un altre que em fa una il·lusió molt especial, encara que puga parèixer musicalment menor: treballar amb el cor infantil de la localitat on visc, en el qual canta la meua filla menuda.

Potser es pot considerar un esdeveniment poc rellevant, però per a mi té la mateixa importància que qualsevol altre, o fins i tot més, perquè ofereix un servei a la comunitat en la qual visc i, a més, em regala la felicitat de fer música al costat de la meua filla. Espere continuar vivint la música amb aquesta mateixa il·lusió durant molts anys.

- UPV: Que així siga. Moltes gràcies pel seu temps. L’enhorabona de nou, i moltíssimes felicitats.